Textos














N U S

 

 


Amb textos de Josep Piera, Eva Mañez, Iman Moutaouakil Boujnani, Alícia Coscollano, Neus Olives, Carme Cruelles, Amanda Prats,

 Raül Sanchís i  Javier Sebastià Redó



L’artefacte

Un artefacte com aquest surt de confosos corrents de neurones, de converses creuades, de flaixos nocturns, de ras i fum.

La qüestió és la següent: es crea el concepte, o s’aglutina, o es furga, o s’apallissa; però primer es defineix el concepte. O, i si és que no? I si anem fent com gall sense cap i finalment d’allò que arrepleguem surt el concepte? Aleshores, millor no parlar de concepte. Ens centrarem en la indefinició; es porta la indefinició, l'ambigüitat fa semblar interessant. I no oblidem la poètica, també ha d’haver-hi poètica. Que quede intel·lectual, un toc de postmodern. Indefinició poètica. També haurem d’anar al gra,  perquè això és una introducció i no hem de perdre’ns en cabòries.

Podríem resumir que hem liat lo palangre. Això és obvi, contrastat, constatat i confirmat. Imaginem una colònia de polps, una bandada de polpets xicotets, germans i germanes. Un comença a moure la poteta, toca la del polp del costat i aquest s’inquieta i comença a moure tres potetes. Els polpets de la contornada s'aixoregen tots alçant amb les incomptables potetes un gran núvol tèrbol que canvia la visió. Valga la metàfora com a resum d’allò que ha passat.

Fas un conjunt, assages, et poses un nom, vas fent cançons, mal toques, toques, retoques, guanyes poc, maleïxes aparells, carregues instruments gegants, parles amb ells com si no foren coses. Vist així, potser, ens ho hauríem de fer mirar, anar al psicòleg. Però bé, tot això compensa perquè existeix una altra cara de l’assumpte: un misteri indesxifrable, un profund sentiment místic indescriptible, i molts més adjectius pomposos que podríem afegir. Fas colla i una amistat molt especial. Agafes la vergonya i la llances a la paperera, fiques l’ànima a la rentadora, els peus sobre la fusta i et llimes les ungles. Fas una cançó i una altra. Alguna cosa s’haurà de fer en aquestes cançons, perquè les cançons són aire, intangibles com promeses, objectes voladors com ectoplasmes, fantasmals. Hem de fer un objecte –es va sentir pels passadissos de la subterrània central d'intel·ligència, autèntic poder en l'ombra que manipula i controla el conjunt anomenat Solk–. Potser podríem aconseguir la transsubstanciació de la matèria, sense eucaristia però sí amb molta feina. Farem, amb les cançons, un disc i com que ja  ningú compra discs, el folrarem amb un llibre ple de lletres, retrats i dibuixos. Quina idea més bona, i sobretot original, ningú ho havia pensat! De fet, Solk vam traure ja un llibre CD. Allò d’Herència, el seu títol, no era perquè havíem escrit el testament i això deixàvem. No, el que passa és que anem a poc a poquet. Ja sabem que això no s’estila. Que si la visibilitat i tal, i la immediatesa i els clics i els m’agrades i els nyaps. Uf, és veritat. Si no estàs en el roll-up sembla que desapareixes. Però tu saps que no. Vas fent una lenta resistència. Pandèmies i plagues de llagosta i inflació pel mig, guerres i revoltes, mascaretes i toreros, i els temps fotuts que vindran: tot ens ha fet un poc de llast. Excuses de dropo? No. Ara aquí estem. Ja tenim l’objecte, tot un artefacte que no haguera estat possible sense embolicar en el projecte un bon grapat de gent a la qual els estarem eternament agraïts -entengueu eternament segons el concepte humà de la duració d’una vida-. Han participat desinteressadament, amb carinyo, han confiat amb nosaltres. Gràcies a totes i tots hem parit aquest artefacte. Quatre-cents cinquanta-tres mil milions de gràcies.

Però tornem a l’inici. Deixeu que ens sentim per un moment un banc de polpets damunt l’arena, al fons lluny de l’alt llebeig. Ajuntem les potetes, alcem un immens núvol tèrbol per canviar la visió d’allò que hom veu, i ens sentim un conjunt, una comunitat entesa i extensa, un poble divers i conscient, una terra lliure, verda i carlesantoniana.

Ara, unes cançonetes i ens en anem.











“Item que los dits vehins ni llurs pastors no sien son constrets en pagar ni escombrar, ni compar terres, basses, abeuradors, ni contribuir en mataments de llops o altres feres.

(Han) constituit hon comunament quels bestiars i puche/passen franchament e quitiament per los camins e açagadors acostumats, estranys a privilegis


Furs de les Corts de València, 1510, parlant d’aquells que no obeïen les lleis reials a la zona de Morella.




Els focs encesos d’Ilercavònia esquitxen el paisatge nocturn. Des de la mola, un nen que no pot adormir-se mira la nit estelada, la lluna creixent, els dibuixos capritxosos dels estels i els ulls rogencs dels focs dels poblats. Només el Gran riu, que s’obri a la badia darrera de la muntanya del Gegant gitat, absorbeix tota la foscor, com la mar on es destina. Fins i tot, hi ha una llum que espurneja a dins de l’aigua, ha passat la Roca, després de la muntanya de la Dona adormida. Tal volta és un d’aquells vaixells que pvenen de l’altra banda del món, amb aquella gent estranya que ve carregada d’objectes preciosos. Volen el blat que es planta a la planura que s’obri davant dels seus ulls i el ferro arrencat dels forats de la roca, allà on el riu petit s’arrecera entre les muntanyes. Ell, tan nen, es pregunta per què no tastarà els vins preuats de les àmfores, per què la seua família no podrà tenir un d’aquells pardals que gairebé no volen i que donen uns ous grans que, diuen, són tan gustosos?; per què? si amb les seues mans xicotetes, treballa tallant la roca.

Voldria conèixer el significat que amaguen aquells dibuixos diminuts que la gent llunyana pinta en pells. Somnia, sense tancar els ulls, que els seus peus el porten a la plana, segueix el camí de les carretes, fins aquella mar immensa, llar de mol·luscs i peixos, i que navega màgicament per sobre les ones com ho fan aquelles barques de la gent llunyana, els Bin kenaʿan, envers altres llocs desconeguts, cap allà on surt el sol.

Rodaran llunes i llunes al firmament, altres vaixells vindran, i multituds ferotges que actuen com un sol déu assoliran els poblats, i callaran la llengua, i els fills dels fills dels seus fills no recordaran els focs d’Ilercavònia.

Ilercavònia, terra dels ilercavons, o ilercaons, tribu que a l’edat del ferro habitava el nord de l’actual província de Castelló, sud de Tarragona i el Baix Aragó. Gran riu: riu Ebre. Gegant gitat: serra del Montsià. Dona adormida: serra d’Irta. La Roca: Peníscola. Bin kenaʿan, fills de Canaan, com es deien els fenicis a si mateixos.


Javier Sebastià Redó. Abril del 2023. Reflexions a la Pena de Bel


Part primera



La llera dels dies


tres de la memòria

Absència


Abu Bakr (1059-1126) 

 

Abu Bakr At-Turtuixí –de qui s’ha dit que «la seua devoció era més gran que la seua ciència»– va ser un bon musulmà, un home sant. Dedicat des de xiquet a l’estudi, Abu Bakr va tenir savis mestres a Tortosa, com també a Saragossa, darrers centres del nord d’Al-Àndalus. 

Nòmada d’espèrit, At-Turtuixí va ser un pelegrí tota la vida, a la recerca constant de la saviesa. De la saviesa de Déu i, és clar, també de la dels homes. Ell dirà: «Quan vaig decidir marxar del meu país cap a Orient amb la intenció d’ampliar els sabers, no coneixia ni l’art del comerç, ni tampoc cap ofici del qual traure profit. Em preocupava molt, per tant, la partença. Així, em deia a mi mateix: «Si se m’acaben els recursos, ¿què faré?» La meua confiança més ferma era que, arribat el cas, em dedicaria a vigilar els jardins per un sou i, de nit, m’ocuparia a estudiar les ciències.» 

At-Turtuixí tenia vint-i-quatre anys quan abandonà Tortosa. En marxar, deixava endarrere la casa dels pares, com el cameller deixa l’oasi per seguir la caravana. 

De Tortosa a Sicília, de Sicília a la Meca, de la Meca a Bagdad –«Bagdad era gran abans, ara amenaça ruïna»–; de Bagdad a Damasc, de Damasc a Jerusalem, de Jerusalem a Alexandria, d’Alexandria a la mort, l’únic paradís etern. 

Abu Bakr, que va escriure un docte llibre de màximes morals titulat Lanterna dels prínceps, també va saber fer versos, d’un càlid alè humà, on dibuixà amb passió continguda la soletat de l’amor absent. 

¿La soletat de l’exili? Molts van buscar millor sort per les pàtries primigènies dels avantpassats, on els llibres feien creure en mons millors; món que només existien als mots. 

Molts seran els vitgers fugitius, i At-Turtuixí un dels més doctes i més humils. 

Tortosa anirà d’unes mans a unes altres, com una joiosa cassida o la més esmolada daga. El darrer any del segle XI, quan els homes dels turbants ocupaven la ciutat de l’Ebre, els croats entraven a Jerusalem, la ciutat santa. ¿Recordava Abu Bakr la seua petita pàtria mentre fugia a Egipte, a trobar el destí final de tot home? 

 

Les aranyes ja teixeixen sobre ell l’etern sudari. 

Heus-ne ací els sepulcres. Allà els jardins i els alcàssers. 

Sàpies, doncs, que, d’allò que prens, te’n fas deutor. 

 

De la  vida d’Abu Bakr vora el Nil, les cròniques en conten algun detall, digne d’una santa conducta com la seua, com ara que es procurava el pa, l’aigua i la llenya necessaris per a menjar, que donava lliçons sense cobrar res a canvi, i que es casà amb una devota viuda amb un fill que el va voler matar i al qual ell perdonà. 

Va ser soterrat amb la mateixa pellissa amb què va eixir de ca seua, diuen. 

No tornaria mai a la llar d’on un matí d’alba va fugir com qui fuig del fred acer. 


Josep Piera. El jardí llunyà.


Els marges de l'oblit

 


 


Les guardianes de la memòria i les 2238 persones afusellades a Paterna

Des de l’abril de 1939 fins a l'any 1957, 2238 persones van ser afusellades pel règim franquista davant d’un mur que encara roman en peu prop del cementeri de Paterna, població situada a la comarca de l’Horta de València.

Es tractava d’homes i dones compromesos amb la defensa dels valors que representava la Segona República: la llibertat, la igualtat, el progrés, la solidaritat, l’educació i la ciutadania. Parlem de vint-i-una dones afusellades i la resta homes, provinents de diferents llocs del nostre territori que prèviament havien passat per les presons franquistes. Parlem de 2238 persones que han hagut d'esperar durant dècades en fosses comunes.

Tots van ser afusellats després d'haver estat presos. Eren les dones -mares, esposes i germanes- les qui els portaven menjar i els rentaven la roba a les presons. Un dia, en arribar a la presó, els deien que ja no hi estaven, sabien llavors que se’ls havien emportat a Paterna per a ser afusellats.

Després de l'afusellament, les dones quedaven vídues en una societat nacionalcatòlica que no els permetia tindre diners ni propietats. En la majoria dels casos confiscaven els seus béns o se les desallotjava dels habitatges, se'ls imposaven multes, a vegades patien desterraments, desplaçaments, depuracions professionals de mestres, funcionàries, entre d’altres.

Moltes patien a més una repressió específica per qüestió de gènere: rapat de pèl, ingesta d'oli de ricí, violència sexual, i de vegades, la pèrdua dels fills i filles. Formes de vexació i humiliació, amb la intenció no sols de castigar, sinó també de demolir els elements d'identitat femenina de les víctimes.

Una repressió per raó de la pròpia militància o sovint per delegació: ser mare, dona, filla o germana d’un “roig” es va convertir en un delicte durament castigat. El franquisme les convertia en culpables de no mantindre l'ordre moral sobre les seues famílies i sobre els homes. Però sobretot, van patir la condemna moral de l’entorn i la contínua fustigació per capellans i forces de l'ordre públic.

Ser dona, vídua sense possibilitat de treballar, ni tindre diners, ni propietats abocava a les dones a l'estraperlo, a la misericòrdia de familiars i a l'economia informal. No podien ser víctimes perquè ningú emparava les víctimes. L'estat les considerava culpables de ser roges, per això només podien mossegar-se la llengua i tirar cap endavant... sobreviure en silenci. No fer-se notar. Elles van aprendre prompte a saber quan callar, quan somriure i quan alçar la mà.

Van convertir l'1 de novembre en el seu particular dia de la memòria. Les dones anaven a la festivitat de Tots els Sants a honrar els seus morts al cementeri de Paterna, i ho van fer durant dècades. De vegades, acudien des de lluny, allí ploraven i suportaven les vexacions de les forces de l'ordre franquista que de vegades entraven i els pegaven amb les culates de les armes. Elles van pagar les fosses a perpetuïtat perquè no les buidaren.

Aquesta és la generació represaliada. Havien de sobreviure, no valien res. La següent generació, la del silenci, no en sap res, han crescut amb la idea de la "transició exemplar"... aquesta falsa modernitat. Tota una generació que va callar perquè la repressió i l'horror que es va viure a Espanya durant el franquisme no permetia que es parlara. I això es va heretar. I hi ha una tercera generació, la nascuda en democràcia, que no ha tingut por, sol buits, buits en la història familiar i que ara volen omplir. Són conscients que hi ha una ferida, alguna cosa que no s'ha tancat en la seua família. La Llei de Memòria Democràtica ens permetia per fi poder preguntar-nos què havia passat amb la nostra família. Poder indagar en arxius i omplir els buits. Les persones que han portat cap avant la cerca dels seus avis, besavis i rebesavis que van ser afusellats són quasi totes dones, elles són les “guardianes de la memòria “, les dones que busquen els seus avantpassats executats.

Parlem del concepte de postmemòria, la memòria vicària, de segones i terceres generacions, però també una memòria de l’afiliació, la d'aquelles persones que, sense ser descendents directes de represaliades i assassinades, se senten en l'obligació de treballar per la dignificació de les víctimes. La història la conten els que vencen, però sobretot els homes que vencen; per això, és tan important que coneguem també les històries d'aquelles dones represaliades. És el moment de posar en marxa una teoria de l’afiliació dels afectes i posar en valor l'èpica de les dones en les històries de resistència, dignitat i cerca de justícia, veritat i reparació.


Eva Máñez



Xiuxiuejos d’Oronal i d’altres










Ja se’n podeu anar.

Sou lliures.


El seu nom ni el recorda. De malnom li deien Oronal perquè era del Mas de l’Oronal. Era maqui. En aquella època, no tenien prou espai a la presó i els detinguts s’amuntegaven també al cuartel de dalt, estaven al pati i amarrats a la porta. De nit, anaven les agüeles a portar-los el sopar ja que els civils(1) no els el donaven. En aquell moment, Oronal va espentejar una agüela i va fugir escales avall. Recordo que va haver-hi tiros per tot el carrer. Van regirar totes les cases del poble. Jo tindria quinze o setze anys. Va coincidir que es casava la neboda i per a la celebració havien matat un corder i un porc. Com que ho havien fet a casa de la veïna, hi havia una regallera de sang que anava fins a la nostra porta. És per això que els civils van pensar que estava amagat a casa. Van regirar la casa i vaig patir molt.[...]

En l'època del maquis, els civils tancaven totes les portes de la muralla, però Oronal la va saltar i en caure es va trencar un peu. Al mas Blanc, li van donar aixopluc i menjar. Van fer batudes per tot el terme. Els civils el van trobar al bosc, més enllà de l’Hostal Nou i els va plantar cara amb el gaiato que portava perquè el mataren.[...]

Oronal ja havia estat tancat a la presó de Castelló però, en estar prenyada la dona, el van deixar anar si feia bondat. Però no va ser així.

Al manobre de son pare el van tancar dos anys, primer ací, després a Castelló.[...]

Era molt menuda, però li parava compte al sagal del comandant. Ma mare netejava el cuartel. Al comandant el van matar el maquis. Vaig tindre dos tios tancats ací. Estava al cuartel quan va fugir Oronal. Va ser un enrenou.[...]

A una dona que tenia l’home tancat ací a la presó la van deixar esperant-se tot el dia a la porta amb el menjar. Estava nevat, ho recorde. Quan ja era fosc li van dir que no calia que esperara, que el seu home ja no estava. Se'ls havien emportat de matinada, un moment en què no estava la dona perquè havia anat a casa seua a fer-li el menjar. Amb quatre presos més el van matar allà a la mola Garumba. Els hi deien, ja podeu anar, els amollaven al bosc, així els podien disparar seguint la Ley de fugas. Se sap perquè un masover va sentir els tiros i va vore tornar el camió dels civils buit. Allà deuen estar enterrats, ells i d’altres, uns quants.[...]

Anaven els civils als masos i els hi havies de donar lo millor del menjar. També venien els maquis, i lo mateix. De vegades els civils es vestien de maquis. Al mas ho sabíem perquè es notava que eren de fora. Havies de donar-los menjar i després venien ja vestits de civils. A m’agüelo el van portar ací i li van donar una pallissa perquè, per fer això, deien, col·laborava amb els maquis. Un any ens ho van regirar tot i ens van furtar tot el menjar. No li podíem donar a ningú i ens deien que ho teníem amagat. Recordo que ens apuntaven. Passava molta temor. L’agüela va amagar una escopeta que tenia a la palla.[...]



M’agüelo va estar ací dos anys. Feia temps que no m’atrevia a entrar. -Mira la cella de dins. Es puja una escala, s’entra per una porta menuda per sota de la qual has d’ajupir-te per passar. Està tal com es va construir al segle XIV. No té cap llum, cap finestra, el sostre és una volta baixa de pedra. Fa molt de fred. Dos anys de total obscuritat, fred, humitat-. L'agüelo no va eixir sent el que era, deia la mare, però clar, jo no ho recordo com era abans. Recordo que sempre estava molt serio i enfadat. Quan va escapar Oronal jo tenia cinc anys. Ma mare m’havia enviat a la casa del costat. En sentir els tiros va sortir corrent al carrer per a buscar-me.[...]

A m’agüelo el van tancar ací quatre anys. Per embobat. El veí que li tenia enveja perquè es veu que m’agüela era molt pita i templà, el va denunciar acusant-lo de ser maqui perquè entrés a la presó i així ell estar amb ella. Però m’agüela no va voler. Fa vuit o deu anys que va morir. Li hauria agradat veure això. Havia d’anar al tint a treballar i ma mare, en sis anys, feia el dinar per a tots. No, no vull que graves res. Lo fill del veí és lo qui treballa al banc.

Mon pare treballava a la Creu Roja. En els anys fotuts, cada setmana treien uns quants d’ací. Deien que se suïcidaven -ho diu de boca a orella en un xiuxiueig-,  però els mataven els civils. Jo era menut, però ajudava a mon pare a carregar-los en un carretó.[...]


“Comentaris de veïns a la presó de Morella recollits de manera oral i anònima l’estiu de 2019, ja que encara ara no volen que s’enregistre el seu testimoni. El trauma social fa que aquestes generacions parlen de política i d’allò que va passar amb la boca petita, per por que encara algú els escolte”. 

Javier Sebastià Redó


(1) Com es diu als guàrdies civils a la Tinença i als Ports





Vingueren




Portava un any en vetlla pel soroll de les bales i el terror.

Et puc assegurar que la situació és dura.

Com es pot viure com una refugiada deixant-ho tot? El teu país, casa teva, la teva terra...

He arribat a sentir que no era un ésser humà, que havia perdut la humanitat. Tot el món ens ha abandonat.

A la meva família en som set però ara només en quedem cinc. Parlo del meu espòs i el meu fill gran, a qui mai vaig imaginar lluny de mi, ni dormint fora de casa. Ells volien anar a Europa. Van tornar a Síria, i de Síria cap a Turquia. Van tardar deu dies en fer el camí. Aquells deu dies van ser molt durs per a mi: no dormia per les nits, temia per ells i estava molt preocupada. Van arribar a Turquia. Porto sis mesos sense veure’ls i fa dos que no en sé res. He pensat en fer la mateixa travessia que ells, però no puc perquè els meus fills són menuts. Potser la vida és molt millor allí.  Jo tenia l’esperança de poder tornar a Síria i que Síria tornara a ser com era abans, però ara ja no tinc esperança.


Hadmira,  refugiada de Síria al camp de Bashabsha, Jordània, any 2015.


Vingueren


Olas que tumban y retumban.

Vidas rotas, acristaladas.

La inmensidad azul

se vuelve cementerio rojo.


Olas que tumban y retumban.

Mezcla de lágrimas saladas.

Gritos del lejano Sur.

Ecos de sal y enojo.


Olas que tumban y retumban. 

Voces mudas y olvidadas.

Barcas con alma de ataúd

que tiemblan de rabia y arrojo.


Olas que tumban y retumban.

Vidas que son soñadas.

Solos entre la multitud.

indefensos ante el despojo.



Iman Moutaouakil Boujnani






Salvar-se


Era un mite molt antic que es contava de vells a joves, de generació en generació i que, per tant, havia aconseguit la condició de certesa, de fet inqüestionable. Però alhora era un secret: només els habitants d’allí havien de saber la veritat. Per a la resta del món, era una roca al mig de la mar que dubtava si ser illa o continent, segons la marea. Era gran i bruna, coberta d’algues a les vores i esquitxada de blanc pel guano de les gavines; i les aigües s’hi trencaven amb escuma i colpejaven amb força els dies de temporal. La resta de la roca estava coberta per un laberint atapeït de cases emblanquinades, els carrers plens a vessar d’un tràfec laboriós de persones, la xicalla corrent amunt i avall, la gent gran asseguda en cadires de vímet a la fresca, a la porta de casa. Tot el poble era un formigueig, gent de vida dura però tranquil·la, pescadors, calafats, xarxieres, ferrers, filadores, perruquers de matxos...

Feia temps que se sentien rumors: com trons llunyans i apagats arribaven notícies de les ciutats llunyanes. Els bàndols s’enfrontaven, les paraules grosses havien passat a conflicte, al conflicte arribaren els venedors d’armes, amb nous catàlegs, amb la venda assegurada. Els grans sabien de què es tractava, encara recordaven, de quan eren menuts, els estralls de la guerra, la fam, la misèria dels grisos anys següents. Ho murmuraven a poqueta nit. Esperaven equivocar-se, que tot fora un rumor i res més, que no tornés a passar. No volien espantar els joves, perquè a ells serien als qui anirien a buscar amb forts cops de porta, els arrossegarien fins a una caserna, els vestirien amb tons marrons, cascs i botes, els hi donarien una arma i els clavarien a una trinxera que els valdria de fossar.

El poble seguia amb la rutina, la visió d’aquell paradís, amb els aiguamolls plens d’aus que descansaven de la llarga migració, les llacunes daurades, les muntanyes de lloms dolços retallant la rojor del capvespre; ans tota aquesta bellesa s'enterbolia amb el presagi de la guerra. Sobre les velles muralles inservibles, algú creia veure pols que s’alçava en la distància i imaginaven les hosts ordenades, la barbàrie civilitzada, les armes llestes, el caminar presumptuós dels oficials i les passes arrossegades dels soldats empaitats per l’amenaça. 

Aquest neguit s’apoderà dels habitants de la Roca, i les nits es feren llargues de mal dormides. Tots vigilaven en silenci i les tronades d’aquell estiu es confonien amb camps de batalla que a poc a poc s’apropaven. Els rumors es confirmaren: hi havia guerra. Una altra guerra que no era més que una revifalla de la de sempre, que fan els de sempre contra els de sempre. La guerra que mai es guanya, perquè la guerra és, ja per si mateixa, una derrota. La gent de la Roca es va reunir a la plaça, neguitosa, tots seriosos menys els xiquets, que no podien parar de jugar i no entenien el significat de les temors dels grans. De fet, organitzaven la defensa amb rifles de canya i tiradors a les velles muralles. Els grans no sabien què fer. Havien pres la capital, i des de les atalaies es veien dos exèrcits que s'apropaven, lentament però imparables. Amb aquests venia el foc, un front d’incendi, corrents de destrucció que encenien la natura. Darrera quedava la negror dels carbons, el lent fumejar de les ànimes del bosc. Després vindria el fred de la mort com una taca negra de llapó i podridura que s’estendria sense treva. I el sol que no s’atreviria a deixondir-se entre els núvols de cendra.

Ningú sabia què fer, hi havien propostes i contrapropostes, acalorades discussions, però, tot i que lluitaven contra el desànim, sabien que poc podia la gent contra la força dels poderosos, brutal, mecànica, professional. Només quedava una cosa a fer: anar al bufador. Anar a xiuxiuejar a la tortuga.

Feia segles que no es despertava, per tots era sabut que no se l’havia de molestar, però la situació era desesperada. La manera de xiuxiuejar havia passat de grans a joves, tots els habitants sabien com s’havia de fer, molt suaument, produint un murmuri constant que despertés la bèstia a poc a poc, que a ningú li agrada despertar-se de cop, i més si la son és d’anys i anys. Un dia i una nit estigueren abocats al bufador fins que al fons es va sentir un alè profund que va anar creixent. Primer, va treure la punta del nas, després, obrí els ulls mentre allargava el coll. Va mirar sorpresa la multitud d’éssers diminuts que li murmuraven, va sentir la tronada de la batalla propera i va entendre que havia de marxar amb urgència. Redreçà les potes amb gran dificultat i tota la suposada Roca que era la seua immensa closca es va alçar damunt de l’aigua. Els micelis negres de fum i cendra anaven enteranyinant el ponent i la bèstia es va endinsar a la mar amb compte de no fer malbé les xicotetes cases que portava a sobre.  

Llarg temps navegaren, llarg temps navegaran, perquè la taca fosca de la guerra s'estén de sempre pels continents i és difícil trobar refugi. Però un refugi no és només un lloc, són les persones que ajuden, i entre ells s’ajudaren, van creuar mars, van trobar-se altres fugitius de guerres i espolis. Saben que existeix una badia on van a parar les tortugues, un racó que no coneixen els senyors de la guerra on podran tornar a viure sense neguit, amb els peus a terra ferma, les mans a l’aigua i el cap al vent.


Javier Sebastià Redó








Part segona




·    d’arrels i de branques    ·



de tot un poc i avant

 

 

El cirerer



La iaia de Joan cantava. Anava al camp a plegar olives o garrofes i allà les colles cantaven. Qui canta el seus mals espanta, es diu, i cantaven molt, perquè de mals hi havien. En sabia moltes, de cançonetes. Potser a ella li la va cantar la seua iaia i així vés a saber fins a on arribaríem en el fil del temps. Quan gairebé no li quedava veu, de velleta que estava, el seu net va voler enregistrar aquestes cançons. Un filet de veu suau com una ona a la matinada que li dona a la melodia un to sinuós i amb cert misteri. Va cantar el cirerer.





Pell endins,


clava les dents pell endins,

dues dents blanques al roig esclatat.

Aquella superfície enèrgica és roig encès que la dent esventra. S’arriba així al territori aquòs, submergit, de carn pàl·lida i fresca. El gust dolç i àcid a la punta de la llengua, el suc regalimant als dits... L’últim petó al cor endurit que caurà volant sobre la terra i germinarà en nous petons. Gràcil pinyolet del retorn, generós per tornar a ser-ho.

L’abundància és un esclat de llums a la copa de l’arbre; una abundància de deu dies, efímera, que cal aprofitar. Ja vaig gat a causa d’aquesta abundància, per tanta llepolia, alçant els braços entre el fullam suau i espès, com embogit amb lentitud.

Tot l’arbre és una festa, com si fos una dansa de lloança venen aus i cucs, i raboses, i els veïns volten i abracen aquest arbre de la vida que regala els fruits. Junts fem colla, ens fem penjolls i arracades, es xarra de l'any passat i de l’any vinent, i es comenta el gust, es compara, i tots ens sentim units per la dolçor, com en una comunió ingènita.

Tots sabem dels perills de la fartà, del mal de panxa que provoca l’abús, però tots sentim la urgència dels tresors efímers.

I mengem,

una cirera, darrera una altra, darrera una altra, darrera una altra. 


Javier Sebastià Redó

Records d’infantesa

Agnès era una jove que tenia dues cireres per galtes, i a més, era bona i humil, i es va haver d'adonar que totes les persones no podien ser com ella desitjava.

Des de menudes ens neguen sentiments. No podem odiar, no està bé enrabiar-se... hem de ser bones persones i aguantar-ho tot. Agnès ho feia així, de menuda. Tot i que, fora de l'ambient familiar, s'enrabiava, trencava rames, les pedres anaven a pegar contra la paret, s’enfilava als arbres, rebia cops infantils, blaus; que hi havia plors i cabells arrencats, i somriures immediats d'oblits.

A l'Agnès d'ara, una dona que s'entesta en ser feliç com siga, li vagareja el mot "pèrdua" pel cap. Es perden les persones, es perd l'amor que ha sentit una persona i que potser mai ha estat compartit. Què es perd realment? No arriba a cap conclusió que l'anime. Prefereix ocupar-se de coses més quotidianes. Posa una cafetera al foc. Mira per la finestra. Veu, comprada per ella mateixa, una planta d'orquídies exòtiques amb flors delicades i tonalitats rosades. La llum del matí fa la planta més bella. Només té flors noves. Ahir va tallar les que començaven a ser imperfectes. De la planta hom comença a sentir un rajar de música: és un idil·li. L'harmonia clàssica lluita per imposar-se, tots els instruments volen guanyar... Apaga el foc. Cafè negre.

       Hi ha dues versions d'un mateix fet. L'una fa mal i l'altra consola. Vols consolar-te i no deixar-te dur per la decepció. Però la veritat, el que són les coses sense el filtre de cadascú, renaix. Has dormit molt poc. Estàs aixafada a una gandula al jardí, amb molta roba però amb el rostre desafiant el sol de març. Fa vent, la nit passada ha tombat l'estructura metàl·lica que cobreix les deixalles de la part de darrere de la casa. El cansament rep el sol com un aliat: pensar, contínuament, inevitablement, des del més a dintre de tot, i més a dintre encara. Agnès, no penses més, ja està. Deixa-ho córrer, no és per a tant.

Quin nom més bonic! El seu era el nom més de tots, era poc posat i original. Tot un encert. Contrastava amb tots els de la família, desgastats i senzillament desafortunats. En aquests detalls una es pensa que s'hi posa l'amor i potser siga així, en aquell moment sí, de paraules especials per a una nina que és especial. Les paraules es diuen en un moment, costen poc de pronunciar i fins i tot se les creu qui les pronuncia.

Recorda moltes coses, era a la vora d'un somniat llac. El sol picava. La maneta mullada a dins, transparent: blaus i verds. Tot contrastava amb el blanc de les tàpies. El tèrbol sobreposava per moments el que ja era un peix serpentejant d'atzur. Va pressentir un cos darrera: silenciós, mut, cobejós. Va passar una estona. Feia calor, molta. Insectes, l’ambient envaït de rònec so. Ja no en feia, de calor. Tenia els ulls oberts, veia les parets blanques, petites bombolles. Tot era pau, silenci, curiositat. Estava quieta, el pit oprimit. Ell es va llançar a l'aigua, la va salvar. Era un heroi, una vegada més. Quin ensurt. La va prémer contra el seu pit. Quina olor més bona, de pell barrejada amb clor. Quines rialles, quin joc! Quina mena d'amnèsia ha fet oblidar moments com aquests? On queda l'amor? I l'ombra, sempre present, a l'aguait. No en té prou, en vol més.

La iaia se la posava al davant, cadireta de fusta cordada de boga. Això era i no era.. ara una cançó, saps el de Pere sense por? i el del Cigronet?, cançoneta va…mareta mareta… i bevíem  llimona amb canyella, aixopluc d’estiu.

                                      Amanda Prats Fabra




De gust



Indòmits

 

No ens destrossem, amor, que sota la tempesta, la boira i l’aroma a aftersun giraran amb el vent de ponent. No sols som tu i jo, resistim indòmits,  salvatges i cada dissabte tot allò que compartit ens sap a llimona i a gel. Els teus llavis són una cirera, els meus una ametlla torrada a l’arena, als vorals de les ones durant les nits de rave. Les pigues, però, de la teua espatlla sempre marquen el camí, una constel·lació voluble de diamants esquerps als precipicis.

 

No ens matem, amor, seguim redolant per la catifa, tendres i espantats, sota la mirada dels gats, trobant nous llenguatges amb les mans cegues. Seguim cuinant pastissos de pinyons, espantant els núvols, el soroll dels veïns o picant l’ullet al dimoni. Tot tan teu, tot tan meu, tan absurd i necessari en pegar-me al teu ventre. No ens perdem amor, i, si ens fem cançó, que siga senzilla, minimalista, surrealista i polsosa, però que siga la nostra, original, primitiva, càustica. Que jo et vull lliure, lloba, rodamons i perpètua. Si cal, encendrem els nostres melics de mercuri al claustre íntim dels braços, daurats, dolços i àcids com espigues de panís que cremen els dubtes a la foguera de Sant Joan. Deixa que ploga, místicament, que bufe el mestral raonable... i que els cossos continuen rodant per catifes i cuines sense destí ni projecte, ni préstecs a caixers que carrega el diable. Mai no tindrem una assegurança a tot risc. 

 

Pots ser de Júpiter, jo d’un anell de Saturn, en un col·lapse que esclate, cometes sense cua que xoquen per les costures de l’afecte, udolant a l’entrecuix, absorbint les diferències que ens fan tan llunyans, tan germans.

 

Pots ser cigonya, puc ser pelicà, però tenim els ulls, amor, tenim els ulls i els diamants boreals al muscle que indiquen la sendera i el pont de les nostres illes vertebrades i, sobretot, de matinada, tenim els gelats de maduixa.


Alícia Coscollano Masip








Les barques grogues


La mar i tot el que l’envolta ha omplert pàgines de tractats de ciència, indústria, economia i fins i tot de política. No cal dir que també de literatura, sobretot de poesia. La mar i tot el que l’envolta, com a espai físic i metafòric acompanya, inspira i commou, tot induint els artistes a sotmetre’s al conjur de les ones per crear. I la creació personal pot anar al voltant d’afanys, desitjos o voluntats de palesar, a més de bellesa, el que tractats diversos no han reflectit sobre els aspectes més pedestres de la mar. Les condicions d’explotació, duresa laboral i situacions de perill dels mariners, treballadors que a còpia d’esforços han anat desenvolupant un caràcter, una concepció del món i, sobretot, una parla singular que els identifica com a grup humà.


Si la novel·la Les barques grogues, petita joia del vinarossenc Josep Ayza, retia particular homenatge als homes i dones de la mar. El present disc, amb la cançó del mateix títol, replega el seu testimoni i en reverencia la petja inigualable en la lluita per la supervivència, amb decisió i orgull de classe. Hi són tots els elements que, com en la novel·la, basteixen una xarxa completíssima  i potent sobre l’àmbit mariner. Relacions humanes, emocions, solidaritat entre desposseïts, i enfrontament  desigual amb els poderosos de sempre. La vida s’escola entre els mots, salla les aigües, navega enmig de cops i temporal, xorra amb decisió el poc o molt que la pesquera dona, mentre planta cara a l’oratge i a la devastació d’una mar cada volta més degradada.


La lluna reflectida en la foscor de l’aigua mostra la part visible d’un món submergit ple de bellesa i grandiositat. Però també hi ha bellesa en el dibuix de la coa de les galeres,  en l’estructura gràcil dels aspets o en les escames platejades de les llisses. I la cançó ho poetitza, tot fent avinent que l’espai natural forneix els elements precisos per copsar-ne  la part bella, tan gran i senzilla alhora com els noms de cada peix i cada crustaci, en l’inventari d’un lèxic propi i autèntic.  


I les barques ens tornen al groc, estretament vinculat a l’àmbit teatral i  polític, símbol de mals averanys i repressió. Llaços grocs, barques grogues ben acostats a l’entorn més proper, al quefer diari, a la brega per un horitzó en llibertat, amb la transparència que només dona la consciència de pertànyer a un grup humà que es reivindica com a tal. La mar i la pesquera personatges literaris, en format llibre o tema musical, ressorgeixen amb tota la força del clam popular en el present disc. Ambdós elements en una simbiosi absoluta, en un encontre vital que ens capbussa en les profunditats a la recerca de petxines i caragols punxents. La immersió serà fructífera quan en la veu de Sebas ens sentim acompanyats nedant entre mollets i sepionets de la punxa, ben seduïts per les oscil·lacions d’un fluir musical que naix del medi, s’endinsa en el medi i se’n fa part indissoluble. Els vents, les cordes i la percussió basteixen l’entorn propici i assoleixen  l’atmosfera idònia per gronxar-se’n a ritme i deixar-se endur per la cadència marina.


Pugem doncs a la barca, anem mar enllà i que el Solk aquàtic ens mene al gaudi d’una peça tan singular. A navegar!!  


Neus Olives



País de sorra


Assaig de càntic al parc


El país que havia perdut la seua corporeïtat seia amb les cames creuades i la mirada perduda en un parc infantil de gronxadors i laberints de cordes. Es mirava amb recança com jugaven els xiquets i se li clivellava l’ànima de pensar que no havia estat capaç d’aplegar tots els companys i dir-los que fossin de pedra, que alcessin murs a la injustícia, que esdevinguessin lliures, cultes, nobles i rics... I tot això se li va oblidar a causa d’oblits geriàtrics, per ser covard i salvatge, per ser incapaç de seguir el seu somni. I els que volien arrasar-ho tot semblaven piconadores que s’aprofitaven del seu cansament, de l’aridesa de la seua ànima, de la seua desgana. Potser, amb aquesta gent de pedra mai tornaria a ser tan ple, calia segar totes les cadenes i estar ben alerta; el país se sentia desprotegit i ocupat per aquella gent tan sumptuosa. El país de sorra sabia que els països normals no s’estimbaven i tractaven els béns col·lectius amb prudència i dedicació. Amb tanta set i tanta gana era difícil de reconstruir-lo. La sang s’havia eixugat però l’hivern s’instal·là com una mena d’ocellot terrible i els de la pàtria pètria els amenaçaven amb el bastó de la vergonya, amb els fuets i les espases doloroses. I era dolorós, el camí de reble que ens feia fer ballarugues com una baldufa mal tibada. «Que difícil esdevé la llibertat!,», es planyia cap a dintre.


I aleshores, cavil·lós com estava, se li atansà un menut amb molsa a la mirada. «Aviat se m’endurà el vent i els arbres es bellugaran mentre els meus peus s’entaforaran allà on els rius s’acaronen. Hauré de posar-me l’arena a les butxaques per recordar la brisa, la joia i les derrotes i també el fem», es va doldre el país cansat. «No digues això», li va retraure el dels ulls tebis. «No ets cap desferra, t’ha costat déu i ajuda mantindre’t però ho has fet, i encara tens força per a la lluita, nosaltres et farem costat.» El desesper del país de sorra anava creixent i hagué de confessar al xiquet de mirada neta que havia intentat d’abandonar el niu i fugir nord enllà. «Si la meua sort em dugués lluny d’aquí aniria allà on cresquessin xicrandes, oms i nesprers, prop de les voreres, viuria en una nació amb fanals i prats, amb núvols emmarcats pels amants cultes que asseguts en un banquet prop del passeig s’empenyoren de cels i de promeses. M’agradaria envellir en una ciutat on no hi hagués soldats de debò i tot fora arbre en flor i infants rosats i obrers vigorosos. I, a dintre les esglésies, hi hauria hospitalitat i tràfec, que haurien perdut la fredor del marbre i la finesa eixuta dels ciris, que hi hauria el so d’un piano alat i l’empenta de tots els congregats per minvar el glaç i la supèrbia xarona dels que es creuen rics i poden trepitjar el país, la llengua i els somnis». I vingueren dos xiquets menuts més a fer-li saber que no el deixarien sol, que no permetrien que arribés a ser un país de cinquena o sisena categoria, que no el deixarien caure a les aigües encalmades que podien dur-lo al naufragi, que salvarien els mots dels més grans i retornarien el nom de les coses com ho feu el de Sinera, que recordarien els versos de vela blanca i que sobretot s’esmerçarien a no haver de posar sorra a les butxaques per endur-se-la allà on els portessin els seus peus. I va ser així com el vell país, tot i ser pobre, brut, trist i dissortat, va aixecar els ulls a l’esperança dels núvols nous que anaven decorant la grisor d’aquell dia. «Cal confiar en la força del poble», va convèncer-se el trist, pobre, brut i dissortat país amb sorra a les butxaques.


Carme Cruelles  La Ràpita, primavera de 2023



Pega-li la volta



De com una inscripció prehistòrica en un petrògrif moble resulta ser una jota atresillada i la relació d’aquesta amb la pervivència cultural en el corpus folklòric de les terres de Mestral.











Abstract: Anjusta le llega la jaca a Lejandro y la lleva en’corgando, m’ha dixo la suegra mientras se le espogorronciaban la zambuchas i se le estaxuriaban los nilongues n’el cestu qui l’habia traiu der monte la Filomena la del caxirulo cuandu ha veniu abantes que s’haya quitau las bajocas del fueu, que s’acucarraban toas negras como tizones i olía horrores de lo ensucarrau qu’estaba i vaya como s’ambollicau el morgonyo con el bolo’ese de los alemanyos.



L’any del Senyor de 1905 es va trobar una pedra amb estranyes inscripcions gravades al fons de l’avenc dels ampostins, al terme municipal de Roquetes. El recentment constituït Centre d’Investigació d’Art Parietal i Moble Mesolític del Barri de la Torreta de Bel (CIAPMMBTB), hi va intervenir en la qüestió i la traslladà a la pròpia seu, on tot un seguit d’experts en la matèria arribats d’arreu del món la va analitzar a consciència. Després de llargues discussions sobre la cronologia i l’estil, la pedra finalment es va destinar a aguantar la porta del forn de pa de Pepeta la Goluda, a Sant Joan del Pas, fins al seu traspàs. En una posterior reforma, per a transformar el local en un donner kebab, un obrer que tenia interès en la història va salvar la pedra dels enderrocs i la va portar a la seu de l’Institut d’estudis prehistòrics (IEP!).


El doctor en paleografia i numismàtica acheuliana, Gilbert Ces Roig Mellado, sosté en els seus treballs que es tracta d’una partitura musical d'època aurinyaciana, concretament de la cultura toperotiana. El lloc de la troballa suggereix alguna mena de ritual de culte a la deessa mare. Després del complex desxiframent, la sorprenent similitud que té amb la melodia de la jota ha provocat el sorgiment d’hipòtesis respecte a un possible origen neandertal d’aquest gènere musical, ja que per la datació els cromanyons encara no s’havien establert a la península Ibèrica. Aquestes tribus que recorrien ja en aquella època el massís dels Ports, portarien una mena de polaines, faixa a l’estil morellà i mocador nugat al cap anticipant el típic catxerulo manyo, tal com es mostra a diferents representacions en pintures rupestres de la zona. De fet, a la balma del mas de Caguelo, a prop del Ballestar, es veuen diferents representacions de danses; una solar, antecedent de la sardana, on els balladors i balladores porten una mena de protobarretina lítica; una altra mostra clarament un ball de jota, en ple salt d'èxtasi, i una altra mostra el probable antecedent de l’estil lliure anomenat pogo que encara avui es practica a nombrosos concerts de hardcore punk. A un racó, gràcies a tomografies 3D i anàlisis espectrals, s’han localitzat uns personatges amb curvilinis instruments de vent, panderos quadrangulars, fils agarrats a arbres com si foren protoinstruments de corda i altres obrint la boca de manera grotesca, que es considera es tracta de cantaors. Tots els personatges masculins mostren el sexe en posició erecta i les dones alcen les faldilles, interpretant-se com a mostra de poder, i també de joia, alegria, plaer de celebració, demostrant d’aquesta manera el caràcter lúdic de l’acte, a diferència d’altres pintures molt posteriors que mostren exclusivament escenes de caça o, fins i tot, probables enfrontaments entre clans oposats com a Morella la Vella.

El desxiframent de la partitura no ha estat una feina fàcil. Un nombrós equip interdisciplinari ha utilitzat tot un seguit de mètodes que combinen la intel·ligència artificial amb la natural, on ha participat Google i el ChatGPT, lingüistes de LAPAO, traductors del parlar de Rossell, un selecte grup de vinarossencs que acompanyaven les hipòtesis formulades amb irònics comentaris sòrdids, la coneguda pescatera de la Cava Cinta la Paracota, mossèn Foten, bisbe de les Ventalles expert en protobasc i el marquès de Benicarló.


La cançó que escoltareu a continuació és el resultat d’un llarg treball, una recreació musical feta de la manera més fidedigna possible a la partitura original. Per a una bona audició recomanem la visita a qualsevol de les nombroses balmes i coves del territori, especialment recomanem la Cova del Vent i escoltar-la ben acompanyat, sempre amb auriculars per tal de no produir impacte acústic a la fauna. Recordeu emportar-vos les deixalles a casa.

Esperem que la gaudiu tant com nosaltres ho hem fet interpretant-la.




Javier Sebastià Redó, membre de la secció del conjunt Solk de paleoetnologia postmosteriana.



Correfoc


Alimares, teies, fogueres, falles, foguerons, lluminàries, atxes, torxes, llanternes, fanals, candeles, llànties, ciris, brandons, espelmes, bugies, flàmules, esclafidors, pólvora, coets, castells de focs, artificis, invencions, enginys, focs grecs, espigues, rodes, bursons, arcabussos, trabucs, mosquets, artilleries, morters, bombardes, mascles, femelles, traques, fonts, bombetes, voladors, canterelles, piules, caixes, bengales, trons, metxes, estopins, roncadors, carcasses, carretilles, maces, forques, ceptres.

FOC, FOC, FOC!

FOC, FUM I FESTA!

Almenys des de l’antiguitat clàssica, els pobles europeus —entre altres cultures antigues— parlen i teoritzen sobre els quatre elements que conformen la naturalesa sublunar: el foc, l’aigua, la terra i l’aire. A aquests elements solia afegir-se’n un altre, la quinta essència o èter, la substància celestial, la matèria de la qual devien estar fetes les estrelles. En bona part de les cultures occidentals, aquest pensament perdura, s’estén i s’amplia durant la llarga edat mitjana. De fet, malgrat el progrés científic i el coneixement profund que s’ha assolit modernament sobre la constitució de la matèria, aquesta idea, essencial i primigènia, continua tenint una força extraordinària i un atractiu fascinant, tal vegada perquè és una concepció que connecta la naturalesa humana amb la naturalesa indòmita, i fecunda, des de temps immemorials, el món dels relats mítics, els atributs de les deïtats, els ritus i la teatralitat festiva.

El foc és element protagonista de múltiples rituals, litúrgies i festes d’arrels ancestrals en què la catarsi, la purificació, la regeneració o la protecció contra l’amenaça o les pors que atemoreixen l’ésser humà són el centre neuràlgic de la celebració. El foc —real primer i pirotècnic més tard— capitalitza l’atenció de les commemoracions primitives, sobretot al voltant dels solsticis (absorbides pel cristianisme en les festes del cicle nadalenc i de Sant Joan) i els equinoccis (reconvertides en les festes del cicle carnestoltesc, de Sant Josep i de Sant Miquel), en què les falles, les fogueres, els foguerons o les barraques de foc en són els nuclis simbòlics més potents.

Però el foc també és l’element principal de festes i celebracions lúdiques més modernes com ara el correfoc, el joc pirotècnic de carrer paradigmàtic de la cultura festiva actual dels Països Catalans. Un joc col·lectiu en què un grup protagonitzat per figurants vestits de dimonis, bèsties festives i altres personatges i elements del món fantàstic i grotesc interactuen amb un públic que salta, balla i enfolleix sota les espurnes. Tot i que aquest joc de caire espectacular es va gestar sobretot a Barcelona i Catalunya (a cavall de les dècades de 1970 i 1980) i es va estendre al País Valencià i a les Illes Balears més tard, beu d’un bon grapat d’elements iconogràfics, llegendaris i festius anteriors com ara els entremesos, jocs, misteris i balls medievals i moderns representats en festes i processons urbanes religioses (dels cicles pasqual, de Corpus i patronal) i cíviques (als seguicis de les entrades reials i altres solemnitats ocasionals); la teatralitat carnestoltesca; les obres escenificades per companyies d’actors en places, carrers i cases de comèdies; els balls parlats i mimats, o les santantonades.

Els dracs, les vibres i les cucaferes són les bèsties fantàstiques que millor encarnen la fusió dels quatre elements alquímics. El drac sosté un llarg recorregut en l’imaginari col·lectiu i en l’espectacularitat festiva d’arreu, amb arrels mítiques profundes, tant en la cultura occidental com en l’oriental: des de Sumèria a la Xina, Egipte, el món judeocristià, les cultures grecoromana i islàmica o els pobles del nord d’Europa. Tot i la gran varietat de denominacions, formes i hibridacions que presenten des de l’antiguitat ençà, ja siga en forma de saures, d’ofidis, de quelonis o de crocodilians, en el seu cos concentren: la TERRA, a les potes, les ungles i el ventre, per la seua condició de rèptil; l’AIRE, a les ales, per la fesomia alígera; l’AIGUA, a la pell, per les escates que els cobreixen, i el FOC, a la gola i les fosses nasals, pel baf i el verí mortífers que emanen. Aquest cúmul d’elements confereix al drac i el seus consemblants una aurèola de fera completa, per això el drac és una bèstia de fisonomies múltiples... Tal com recull Borges al Libro de los seres imaginarios, els nou semblants que se li atorguen són: banyes de cérvol, cap de camell, ulls de dimoni, coll de serp, ventre de mol·lusc, escates de peix, urpes d’àguila, plantes dels peus de tigre i orelles de bou.

Amb faccions semblants a aquestes degueren lluir «la cuqua vert dels sellers et freners de Barchelona», sol·licitada per l’infant Joan d’Aragó amb l’objectiu de portar-la en secret, junt amb una àguila contrafeta, a les festes pel seu projectat casament amb la princesa Joana de Valois, qui va morir camí de la celebració (1371); els dracs adobats pels pellissers i els freners per a l’entrada de Mata d’Armanyac a la ciutat de València, el primer dels quals portava a sobre un rabosí i, el segon, molt major, amb gran feresa, anava «movén la lengua e les galtes e gitan foch e fum per la bocha e per lo nas», i combatia un grup de cavallers amb l’ajut d’una colla d’«hòmens salvatges fort ben fets, ab diverses maneres d’armes salvatges, axí com rames d’arbre mal esporgades e banques de fust ab .III. peus formades en sengles bastons e haches de fust e altres diverses coses» (1373); les cucaferes de Montblanc (1381) i Tarragona (1383); la gran vibra feta pels freners de Barcelona, que llançava foc per la gola contra una companyia de turcs, amb el seu «Amoratum», tal vegada una mena de gegant turc, en brega amb uns homes salvatges (1397), o la gran i bella vibra que amenitzà els entremesos del convit que es féu per la festa de la coronació del rei Martí a Saragossa, la qual anava «lançant per la boca grans flames de foch; y entorn d’ella venien molts hòmens armats de totes peces, cridants grans crits, volents-la ociure, y ella defensant-se fortment ab les flames de foch» (1399).

Aquestes bèsties i lluites atàviques en què el foc, la música i els moviments més o menys coreografiats són essencials, amb una profunda càrrega simbòlica i política, mitjançant processos d’incorporació, assimilació i sincretisme, són tornades a configurar per acomodar-se a la sacralitat de festes cristianes com ara el Corpus, les commemoracions ocasionals règies, cíviques i religioses o les festes patronals. És així com els dimonis, símbols del Mal, esdevenen un dels principals protagonistes de les ludomàquies i danses festives que prenen els carrers de les ciutats cíclicament i s’enfronten a sants i marededeus, símbols del Bé. Una dualitat que no és nova.

Els personatges demoníacs són arquetips de la teatralitat medieval i moderna sovintejats a les representacions festives de les comarques del nord de Castelló, l’Aragó i la Catalunya Nova, sobretot a les santantonades, en les quals són protagonistes de balls, representacions hagiogràfiques i performances foguereres. Màixqueres, botargues, pellasses, dimonis, diables i diablesses en són les denominacions més habituals. A més a més, totes aquestes figures grotesques i bufonesques, armades amb veixigues inflades a la punta d’un pal, forques, esquellots i cascavells, carxots o bastons, també s’encarregaven des d’antic d’assegurar l’espai escènic als ballaires per a l’execució de les danses. Un nombre significatiu d’aquestes danses, algunes de les quals encara es conserven a les comarques dels Ports i del Maestrat, ara són callades, però fa dos o tres segles perfectament podrien haver estat representacions parlades. Durant les processons cíviques i religioses, els dansaires escenificaven pels carrers de les poblacions, al davant dels altars i les portades de les ermites o fins i tot a dins de les esglésies lloes o publicates, col·loquis, lletres de Nadal (vilancets), balls, danses i diàlegs jocosos i seriojocosos. Els dansants, sovint anaven vestits de gitanes, negres, moros o dimonis o embotits dins de cavallets postissos i executaven danses de cintes, pals, espases i planxes o, fins i tot, torres humanes. De versos declamats per dimonis, ens n’han quedat alguns com ara aquests de Pere Vicent Sabata (Sant Mateu del Maestrat, 1662-1733):

«Gran desig tinc de saber,

Sebastià, si teniu fred

[...] anar nuet

en este mes de giner:

sols portau damun braguer»

O aquests altres que diu Llucifer, en castellà, en una representació popular de la comarca dels Ports:

«Bien está, pues, mis vasallos;

hemos todos de triunfar.

mas antes de retirarnos

hemos todos de danzar

este baile de los palos».

Tant les diableres i les bèsties de foc d’abans com les d’ara són metàfores d’un joc interior i exterior, d’un joc efímer però que perdura en la memòria, d’un joc que ens inquieta però ens excita, d’un joc que, en definitiva, estimula tots els nostres sentits amb el so eixordador, l’olor penetrant, el regust sec, el tacte calent i la visió fulgurant. La cançó de Solk m’evoca totes aquestes imatges i em recorda el cosmos de subversió que creen les colles de dimonis, les quals fan d’un correfoc una experiència intensa i única...




Raül Sanchis Francés







Batre


La veu com joia, carícia o arma


Els pardals ens van fer. Abans va ser el cant que la paraula. Primer cantaren els pardals, per entendre’s entre ells, per pur plaer, però també per sobreviure. Uns micos despenjats de les branques que caminaven erts sota el sol africà, van imitar el cant i van veure que també els valia per a transmetre idees que fins aleshores es quedaven dintre seu o simplement, ni existien abans d’un llenguatge. Des d'aleshores, van tenir la il·lusió de volar i per volar també van fer les paraules.

Un aire que, ves a saber d’on ve, si ha bufat per barrancs i ha creuat polígons i ciutats, i segurament ho ha fet una caterva de vegades, l’aire que ens omple els pulmons, quantes plantes i animals l’han respirat ja? Respirar és fàcil, ho fem 23000 vegades al dia, 130 metres cúbics d’aire respirem cada any. Acte seguit, emetem la veu: un contuberni de músculs i tendons, un tràfec de sang i fluids, tot un engranatge físic forjat per milions d’anys d’evolució, fan, de sobte, la màgia, el miracle quotidià. La veu és metafísica. Tornem l’aire que vàrem respirar fet una veu que s’alça com nou vent, damunt de la natura. Encara no érem humans i cantàvem, som humans i cantem. Potser un dia o ara mateix canten les màquines, però no faran més que nosaltres, és a dir, imitar els ocells que amb el seu cant dibuixen la natura.

Javier Sebastià Redó


 

Glossari





Absència

Piera, J. El jardí llunyà. Edicions 62, 2000. Barcelona

SOLK  - "Absència" (Videoclip oficial)


Els marges de l’oblit

Eva Máñez: http://www.evamanez.es/

Felipe Osanz. Los que quedaron, los que callaron

https://vimeo.com/1868930

VinarosNews, Felipe Osanz parlament: https://www.youtube.com/watch?v=9eobnvxlLqI


Vingueren

Entrevista a Hadmira, refugiada de Síria en el camp de Bashabsha, Jordània, any 2015

https://www.youtube.com/watch?v=9H0WcchGIU8


Les barques grogues

Ayza Rosales, Josep. Les barques grogues. Ed. Antinea, Vinaròs 2007



País de sorra

Versió de lonomdelporc a: https://lonomdelporc.bandcamp.com/track/pa-s-de-sorra)


Correfoc

https://www.facebook.com/Dimonisdevinaros/?locale=es_ES


Blog de Javier Sebastià Redó http://poliedrik.blogspot.com/











A Vinaròs, Tortosa, Reus, Roquetes, setembre de 2023


     











D'arrels i de branques


Campo blanco

simién negra

cinco güeis

e una rella.

Endevinalla de la vall de Bielsa. Badia, 1950.



El mestral porta paraules i bufa melodies. Són paraules que han escapat de llocs llunyans. El vent regolfa als porxos de les cases i moltes queden atrapades a la poca aigua verda que resta al fons de la bassa. Vam aprendre a arreplegar-les. S'havia de fer, d'una altra manera acabarien trencant-se o perdent-se en la propera ventada. Primer les guardàvem a un vell cabasset de vímet, però prompte va ser insuficient i vam anar apegant-les amb cura a un gros llibre en blanc. Algunes paraules estan trencades i hem de restaurar-les, altres són molt comunes encara. Abunden les monosil·làbiques, que són més lleugeres. El vent se les enduu amb més facilitat i ens agraden: són com fòssils d'un primitiu llenguatge de clics. Hi ha d'altres que desconeixíem, o pensàvem que havien mort, o havíem oblidat perquè eren paraules que creixien al camp per a anomenar plantes, oratges, llocs o feines perdudes.

Potser l'atzar va escriure aquesta història. L'atzar va propiciar la nostra trobada, una confluència, una amistat, l'avinentesa que s'ha anat enfortint poc a poc. Així, hem anat fent el nostre camí i, com en els bons viatges, hem gaudit el plaer del recorregut sense preocupar-nos especialment per arribar al destí.

Amb les melodies passà el mateix. Sonaven com repetitives cantilenes en alguna caverna del cervell, sortien en forma de xiulits o fent ballar els dits, i s'anaven enllaçant amb altres fent cançons, així, sense res més, sense màgia o amb tota. Ara, aixoplugats darrera les tremoloses finestres d'un menjador convertit en caixa de música, mentre els núvols desfilagarxats es fan rogencs, un llaüt fa sonar melodies llunyanes i nostres; un tabal ens remunta a segles i ens recorda les coves, un contrabaix sona a vaixell que ens porta i una flauta conversa amb els pardals. Els sons provenen d'un territori comú, alhora real i imaginari: les terres del Mestral. Aleshores, el llibre de les troballes s'obri, i les paraules sonen a melodia i conten històries ni velles ni noves, ni certes ni falses. Tot plegat és un so que puja de les arrels a les branques, que sona orgànic, canta, colpeja, acarona, crida, respira, bufa, xiuxiueja. Amb música i paraules hem obert un solc. Duem les mans esquerdades, ja és fusta polida el mànec de l'aixada, com és música el so metàl·lic contra les pedres. Hem trencat aquesta terra moltes voltes cultivada, moltes voltes de nou erma per obrir el solc on plantar llavors de somnis.

I ens ha sortit aquest artefacte que tens a les mans. Fet a poc a poc, amb molta estima i paciència, quasi artesanalment. No és un llibre escrit ni un disc sonat. És com el cabàs de vímet, on al principi recollíem les paraules. Afona la mà i busca a dins el que hi ha de tu mateix. Esperem que gaudeixis de la trobada tant com nosaltres ho vam fer en omplir-lo.



Solk, febrer de dos mil disset


La màtria


El so primigeni, medul·lar, de la pell del pandero guia els peus descalços de Carmineta pel camí on s’aixeca el seu paradís de runes. Solk, solc d’arrel i fusta, d’argila i condiments essencials, de papaterres i botons d’aigua, figures de mocadors vegetals que abracen i mengen matèria mineral guiats pels follets invisibles que habiten les ombres dels boscos, sempre mediterranis. Els dits són l’escuma d’un mar de núvols informes que passen pel cel de la boca, pel sostre de les cançons que s’erigeixen, protectores dels murmuris soterrats dels ullals. Solc ferm que envesteix la tempesta. “Escopiu a la closca dels cretins” deia el poeta, maleit com pocs, desterrat, arraconat al seu petit país d’aigua... i llavors vau construir denúncies i versos, arquitectures de pedra per besar les arrels en cada so, en cada nota, en cada mot. Llanceu ara un dau a l’aire per aquest país circular ple de peces musicals, per aquest nou treball confeccionat amb retalls d’afecte, amb carn i ossos de comarques arterials, un CD rodó, metàl·lic, lluent i amniòtic ple de solcs, també, musicals, finíssims, d’argent. 


Solk rep la màtria, la contempla i acarona la seua pell esquerpa de muntanya i olivera. Fan l’amor amb les seues carns generoses de terra oberta de bat a bat que acull llavors d’esperança. Sembreu paraula farcida de calma i pau mil·lenària… i mots plens de resistència. Solk esdevé l’acupuntura elèctrica del llamp que encén la veu soterrada sota el formigó i anota a la llibreta de ciències inexactes tot allò pendent de fer, d’aconseguir, en aquest país de cendres que ressuscita a les matinades, i més ara que arriba la nostra, fulgurant, inevitable, imprescindible. Quan hèlices ingràvides pentinen els camps de blat, el clarobscur del capvespre cercarà el baf “sota un mateix cel” encara no extint.... boires, papallones i “miralls deformats” viuran en “països de sorra”, en carrers d’enyorança, en butxaques de molsa i horitzons inflamats, en gratacels de coratge: en sospirs de paper. 


Alícia Coscollano


és periodista i escriptora








S'escola la música per baix dels peus, fent tremolar la terra, enderrocant els murs i esmicolant les reixes. Se'n riu dels visats i els passaports, de les cues esperant un segell, dels colors de les pells,... és la mà que espera una mà: pareu les orelles"

Feliu Ventura
és cantautor i escriptor



Un respecte, tu, un respecte



Que aquí, escarbem amb ungles l'argila per fer al torn escudelles que no hem d'omplir, piquem la pedra de les moles i alcem marges i piràmides, i plantem terres que no són nostres per jornals miserables per fer el pa selecte de les vostres taules. 


Un respecte, tu, un respecte.


Perquè al mateix temps que fem tot això que vos fa rics a uns pocs, som la cançó sense temps per mil veus cantada, la festa i l'esbarjo, tabal que sona a les portes de les coves. Fem balls i giravoltes com un planeta. Sabem que serem la pols que alcen les passes i alhora l'aliment de la terra que ens sustenta. La nostra història no està escrita amb grans lletres en pesats volums d'enciclopèdia, sinó en cartes des de la trinxera anònimes i oblidades al dalt de l'armari. 


Romanen a la memòria viatges al riu amb les botiges, campaments sota els estels, fogueres, caceres, aigua de mar fins als genolls. Hem tingut la panxa prenyada d'un miracle, renovem el cicle de la lluna amb cada vida; i cada vida recorda les mamelles plenes de llet, les corregudes rialleres dels xiquets i porta un abraç per a tothom.


Un respecte, tu, un respecte.


Amb els ulls ben oberts, sense les mans atzaroses, tota la vostra força i opulència esdevé un decorat, enganyós, dèbil i flamíger.


Romanen al nostres caus, amagades, les armes de la victòria.

Javier Sebastià Redó





ARABOGA f.
|| 1. Pluja fina d'aigua mesclada amb neu (Morella, Benassal, Alcalà de X.). Lo cap nevat de Penyagolosa, nunci de la freda araboga que l'Aragó ens aventa, G. Huguet (BSCC, iii, 156).
|| 2. pl. Intermitències de pluja menuda i breu (Benassal).
    Fon.: aɾaβɔ́ɣa (Benassal, Morella, Alcalà de X.).
Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. Diccionari català-valencià-balear.

Recordes?



No hi havia a València dos amants com nosaltres! Ball de festeig: m'ensenyo, t'ensenyes, suggereixes, suggereixo, faig promeses... ai xica... Vols un pedestal? Una trona? Jo te'l faig, puja. Ara estàs bé? Aleshores me'n vaig. Agafo lo meu cavall de cartró i em perdo pel bosc imaginari. Patatrop, patatrop, patatrop. Et busco. On ets? Et porto figues, serves i mores, llepoleta, et faré crespells carregaets de mel... Ah, estaves allà dalt, al teu pedestal, oh, única reina meua, genuflexió del meu cor, flaire trempat del meu desig. Vols que t'acarone? Necessites alguna cosa? Vols que vaja, potser, a buscar aigua embotellada al paquis del costat? Juguem a entremelic entremaliat! 


No hi havia a València dos amants com nosaltres, quan anàvem. Pensions, processons cíviques de mig milió portant-se bé, queixant-se, rebolica de carrers que ens perdien, xarangues, espectacles als balcons: Rita ballava, cantava amb veu de cassalla. Traca! La filla del cacic cridava: Que se jodan! Quins temps! 


Crec que encara resta el pedestal, polsós, al magatzem. Quan vulgues te'l pujo. Ja sé que estàs cansada, costa mantindre la cara d'estàtua, el posat superb, i a més, potser ara, pensant-ho bé, el resultat tinga aire de sainet; però ens recordarà aquells temps, quins temps! Ja no lluïm tant, ja allò que diem no té aquell aire de descobriment, sentenciós. No importa, a tots ens passa, deu ser normal. Farem alguna cosa nova, no sé, improvisem. Si la conjures, la màgia es substància cada matinada. Reboliquem-nos, ja sé que sempre penso en el mateix. Conquerirem el nostre territori desterrat. Agafem cosetes del passat, les bones, i portem-les aquí i ara. Et faré poesia cursi: vull bussejar altra volta el líquid dels teus ulls, potser al fons trobe una resposta a una pregunta mai feta i també un nou tresor. 

El Regional ve amb retard com sempre. A les muntanyes bufen arabogues, bon pretext per abraçar-nos de nou. No hi haurà a València dos amants com nosaltres.


Javier Sebastià Redó


Memòria de la desfeta



A les garrigues creixeren blocs de pisos. Va ser un creixement ràpid, planificat i constant. Qui s'oposava era tractat com un marginal contrari al progrés; la resta va ser abduïda pels predicadors de la desfeta que, com il·lusionistes, van aconseguir que pocs s'adonaren de la magnitud de l'assumpte. Un tsunami de formigó va arrasar la costa: ens vam acostumar a sentir el xiulit de les grues i el tràfec dels camions de ciment. Els buldòzers del progrés arribaren amb una trencadissa de sénies i marges, de basses i casetes. Va ser com si un invasor haguera entrat a les nostres terres amb política de terra cremada i ens imposara l'amnèsia del que vam ser i del que podíem esdevindre.

Van vendre allò que era un dret com un privilegi. Era com si els diners els regalaren però havies d'estar tota una vida per pagar. Aquells que emmirallats els van prendre, van vendre la seua vida als sants; aquells sants exemplars que ens anaven a donar feina i drets, un futur ple d'abundància i joia però que resultaren ser aus de rapinya que escamparen la boira quan se'ls acabà el negoci. 

La memòria de la desfeta té un recorregut llarg com un país, aquest difós país llarg. Allà on vas se t'apodera la desolació. És una desolació muda, quasi transparent, que caracteritza aquest temps d'inquietant paràlisi. És tan quotidiana que ens vam acostumar amb massa indulgència a nous paisatges desvirtuats.

Ara, per tot arreu s'alcen barriades noves sense acabar, edificis mig buits o buits del tot. Els minsos habitants entren als portals com d'amagat, recelosos. Altres edificis són els esquelets del miratge que es retallen a l'horitzó quadriculant el cel amb l'encofrat de formigó; cames de bastides i braços de grues aturades xiulen a les ventades com proves irrefutables d'un engany. Passegem per avingudes sense asfalt plenes de clots on només feren les voreres, per rotondes plenes de malesa. Rovellades casetes de ferro guarden ferramentes inservibles i grans cartells amb la tinta desgastada pel sol ens anuncien la propera construcció de cent habitatges amb garatge, traster, dos banys, tres habitacions i vistes al mar de gairó. 

A més, ens volen fer pagar les ruïnes, però aquestes ruïnes enterren vides, un temps passat, la memòria d'un temps assolit i assolat. No tindran els que vinguen el record de la sénia del tio Mingo, camí Carretes amunt entre camps de garrofers, aquell paradís de jocs. No coneixeran el dolç gust de l'aigua de cisterna amb una miqueta de cassalla. No es banyaran a vives bassetes sinó en estèrils piscines. No sabran envescar el filat. No aniran a buscar caragols pels marges, o espàrrecs, o pujar a la figuera, o veure com l'aigua corre pels solcs, tancant un aquí, obrint un allà. No tindran tot això si no ho contem i no hi tornem.

I hem de contar-ho i hem de tornar-hi, perquè els sants predicadors il·lusionistes encara volen en cercles sobre la desfeta, immunes, impunes, amb impaciència, esperant tornar a clavar les urpes, i mentre, molts beneits esperen que això passe.


Javier Sebastià Redó



La llum amagada



El dia és sempre gris, com quan vol ploure, però no ho fa. Gris i trist. Els muscles cap endavant, els caps cap avall, els braços morts. Endavant, sense direcció, només seguint a qui va davant. Per què? No ho sabem. És així, sempre ha sigut així. Ho hem heretat dels nostres avis. 

- Però, avi, per què no tenim colors? 

- Calla, que ens poden sentir i encara ens privaran de més. Tu no protestes, no preguntes, seguix mirant a terra i, pas a pas, faràs cap allí on arribarà el primer de la fila. 

- Però, on va ell? On anem? Per què el seguim? 

- Silenci! O et faran mal! Aquesta és la nostra vida. És senzilla, fillet, tu creu i prou. Si eres obedient, no patiràs mai. 

- Però, avi, això és viure, sense alçar el cap? Sense saber què fem? Sense preguntar? Sense decidir el rumb? Sense llibertat? 

- Ai, fill! No hi ha més del que veus. Vida o mort. 

- Doncs per viure així, preferiria morir, avi.

- Calla! Calla o aconseguiràs que et maten!

Fa un pas al costat i se n’ix de la filera. De seguida el veuen. Els guàrdies armats el detenen. Se l’emporten més enllà del que coneixem. Ben lluny perquè no ens contagie els seus dubtes i ningú més es puga rebel·lar. Així funciona aquest sistema. És terriblement tancat, esfereïdorament secret, impenetrable i impertorbable. Només podria trontollar amb la llavor del dubte, passant de mà en mà i guardant-se de butxaca en butxaca, com diuen que va passar un dia amb la llum. No som els de la filera qui la tenim. La tenen ells, els de l’altra banda. Són els qui donen ordres als guàrdies. Ningú sap qui són. No els hem vist mai. Fa generacions que no sabem qui té la llum. Els xiquets naixen i creixen sense vore-la mai. Aquest és el món que els ha tocat, no coneixen res més i així es conformen. Però no es pot aplacar aquell gen rebel que tots portem dins, aquell que vol la veritat i que viu de l’esperança. No ens el van extirpar a temps i en això van errar, perquè, tard o d’hora, com aquell xiquet que s’han emportat, se n’eixiran molts més de la filera, buscant respostes, buscant la vida amb llum que se’ns ha negat. Aquell dia no ens podran parar. No ho podran controlar. No s’imaginen què pot passar, com pot canviar tot, d’una dia per l’altre. No sabran aturar-nos, perquè no entra en els seus plans que ens puguem despertar.
Mònica Espelt Ripoll
escriu

Remor i clam

Riu, remor de l’aigua que corre, mil notes tocades pels millors músics. Clam de la gent del riu, de la gent de la terra. Energia positiva per canviar els vells paradigmes del fals progrés que ens aboquen a la desaparició. Remor d’aigua que ens aplega fins al mar.
Susanna Albella


Flux



Si un nasqués al Delta amb els peus de fang, els cabells d'encanyissada, salnitre i arena per pell, tindria caminar rèptil i idees de pardal. És per això que em preguntaria d'on prové tota aquesta aigua apressada, quantes altes muntanyes li donen vida, quants barrancs la porten terra avall. Alçaria el cap per veure els interminables cultius d'arròs, els estanys sota setge amb l'empallissada de joncs guarint els pardals, els peixos i els amfibis i els que no són ni una cosa ni una altra. Les formes de gegant gitat del Montsià assenyalen que a partir d'aquí, és terra endins, lloc de pobles i camins, d'un territori de parlar cridaner, de tràfec. 


He viscut amb aquelles bèsties que em són properes. Primerament, vaig ser final del camí, frontera tancada del viatge. Havien de remuntar les meues aigües per arribar a allí on em faig prim i tranquil. Després, em van creuar i van descobrir noves terres i, de lloc inhòspit, vaig passar a ser camí d'aigua. Barquetes m'acariciaven, em van acariciar al llarg de milers d'anys, i les petites bestioles van bastir al meu voltant tot l'entramat de la seua existència. Observaven el meu flux des de les coves, des de les cabanes de fang que jo els donava, des de les cases de pedra o edificis de formigó. Em repeteixo en els ulls de generacions que es succeeixen, com un paisatge inalterable, memòria comuna de les existències que es desenvolupen al meu voltant. 


Em bevien i construïen séquies per a difondre el meu cantar aquàtic, però de vegades van perdre el significat de la meua veu i, sense entendre'm, batallaren i morien, em gastaren, m'esgotaren. Diuen que l'aigua que dessagno no val, volen portar-la lluny, allà on els cal per accelerar el suïcidi d'aquestes bestioles. Tot això ho diuen perquè no recorden que ells hi són perquè jo hi estic. Duien també que el meu temps està comptat, que el futur esdevé irremeiable, i la mar s'alçarà i cobrirà la meua pell, però les bestioles marxaran, se les beurà l'avenir del temps i jo seré ací, constantment brollant d'una fonteta llunyana, creixent per les barrancades, engordint-me al pla i dibuixant fumeroles d'arena al destí mediterrani.
Javier Sebastià Redó



Carmen, Carmina, Carmineta



Recordes Carmen, Carmina, Carmineta? Carmineta va néixer amb la claror d'una nit de lluna plena. Corregué nueta pel bosc en sentir el vertigen de tan gran món.

Sis primaveres i els pacos sonaven per les muntanyes cada cop més a prop. Allò era festa per als xiquets, havien d'amagar-se sota els matalassos i tapar-se el riure amb la mà. No sabien el que passava. Ho van saber després.

Carmina és una jove bonica, una de moltes joves boniques. Passeja altiva pel parc, a prop de la gran paperina de ferro. No ho sap, però té una bellesa que és de les poques coses de color en aquell temps en blanc i negre. En aquell moment, va haver-hi una trobada d'aquestes que arriben sense avisar i determinen un camí en la vida. Ell és atent i interessant. Es fan promeses que van fonamentar un amor que va anar creixent en la distància.

I ella el va seguir. Van fondre el destí. Els vents invisibles que mouen les coses els van fer anar més enllà de l'horitzó. Va ser una llarga aventura: el mes de viatge en vaixell, el solc de dofins, vers terres ignotes fetes mite per la desconeixença. Van fer vida junts i van fer noves vides. Les ciutats se succeïen com se succeïren el fills, ara un xiquet, ara una xiqueta. 

I els anys seguien passant en blanc i negre, la temor definida per escuts d'àligues, els cors enquistats bategant el just per caminar endavant. Però tot i això, ella sabia treure llum de la grisor. Les seues cançons sonaven al pati de la escala, la seua rialla clara acompanyava els dinars.

En definitiva, arribem allí d'on venim. Serem terra, llar de flors, flors que gaudiran noves criatures, com si el món es tornés a fer en cada cicle.

Carmina, Carmineta va pel bosc a poc a poc. Un bosc enteranyinat d'ombres, ombres que no deixen veure la seua bellesa i dimensió. No se sent vençuda, però sí cansada. Lluny van quedar els somnis, normal, era dona i nascuda després d'una guerra tremenda que fagocità totes les esperances. Quan s'atura mira enrere tot el camí fet pel bosc exhaurit. Vigila en guardar, al tresor privat del record, les petjades que el vent vol endur-se, perquè també sap que som memòria i quan aquesta se'n va ens diluïm. 

Carmina, ara tu ets la transparència, la memòria. S'ha acabat el teu caminar. Tanmateix, la memòria guarda tot allò que fa dolç un moment fosc, per això de vegades encara se sent la teua veu dolça, però ara endins, ben al fons, al pati d'escala de la meua essència. I em tornen les cançons, les rialles, les voltes juganeres de quan era un xiquet, i l'amor té el teu nom.

Som memòria i només l'oblit és la mort, així què, viuràs mentre recorde.

Javier Sebastià Redó

Amor, aquesta inèrcia…



És aquesta inèrcia de la que parlen Solk allò que fa arrupir-se els cossos a la matinada? Potser dorms, però en el fons d’aquell somni et mous, i creixen les teves cames i braços com branques de taronger buscant la llum del sol, buscant l’amor sota els llençols en aquest cas. Potser eixe és el secret de l’amor. Aquesta inèrcia, aquesta força magnètica cap a l’altre. Com dos pins que es donen ombra l’un al costat de l’altre, i creixen torts, tan torts que s’abracen allà dalt, a les copes. Com dos vells sense gaiato. Talla un i l’altre semblarà perdut, envoltat de nit i fred i silenci.

Aquesta inèrcia… ben pensat, una inèrcia en la que tot esdevé amor. Ens adonem que quan estimem tot ho veiem amb amor? Recorde aquell estiu, aquell carrer, aquella vesprada, aquell cinema, aquell arbre, aquella cançó… amb amor, perquè amor era el que m’envoltava, el que respirava quan vaig conèixer tots aquells llocs. 

L’amor és, doncs, un rellotge que marca les dotze i trenta tres minuts, l’amor és un got de vi negre, l’amor és mullar-te les sabates, l’amor és cridar a una finestra, l’amor és pentinar-te el cabell, l’amor és mirar-te a l’espill, l’amor és un entrepà de sardina, l’amor és la música que puja de casa del veí, l’amor és comptar els cèntims per a pagar un gelat, l’amor és riure amb ella, amb ell, i sol també, l’amor és un dia de ponent, l’amor és l’aigua que envolta el cavalló, l’amor és tardor, i primavera i hivern i estiu amb mar… L’amor és amor.

Ja ho cantava Miquel Gil amb paraules d’Enric Casasses, ‘l’amor és Déu en barca’. Inèrcia, si més no.



Àngel Gil Cheza
és cantautor i escriptor



El fet de l'exigència



Les hores que són causa d'omissió o només penetren la força de les paraules.

Són paraules anteriors al sentit del propi exercici de la paraula.

Reconduint el teu cos estic disposat a no saber ordenar tantes i tantes coses. No soc una ferida oberta ni un gos espavilat. Acordem entre un i un quina és la feblesa de la nostra vitalitat d'ara mateix.

Si poses la mà fas més força. Posa la mà i exigeix una paraula que sigue com tot, com tu, com l'esforç de ser tu, com una altra paraula, tres paraules exactament iguals, com un llavi dipositat a la foto, com el fet de l'exigència.

Estàs estirada i mai podràs deixar d'estar-ho. Eres el pes del teu tu.

Desidèria catxau, eres oferta i fas força, estem a “mos de gos” de número nou.

No és fàcil parlar de tanta cos i malgrat tot és imprescindible.

En algun moment d'aquest temps omès deuries relacionar les coses i desfer el teu llit.

El vaixell segueix passant i fa temps amb el temps i la distància mai acaba.


Carles Santos
 Músic i més


La confitura de pot menut




Diuen que al pot menut hi ha la bona confitura i certament així és en tots els sentits. Massa sovint, la cobdícia del capital busca apropiar-se de la confitura selecta, i com som de pot menut, de vegades no és fàcil defensar-nos. A les Terres de l'Ebre en sabem molt d'això, igual que a Els Ports o la Tinença de Benifassà. Sovint rebem atacs dels grans centres de poder, contra la terra o la nostra manera de ser i de fer. Hom diria que los "grans" mos menystenen perquè ne som pocs però lo que no saben, o no volen entendre, és que quan una amenaça incordia un, incordia a tots, i llavors mos ajuntem, fem pinya, com les bandades d'ocells o els ramats de cabres, i de cop tornem més forts, cabuts i tenaços, i res, ni la por ja no mos pot aturar perquè, com deia lo poeta, no podran res contra un poble unit, alegre i combatiu, i jo afegiria: per menut que siga.






Josep Bordes
Cantant de Pepet i marieta

Los Endemoniados



De Zorita a la Balma viene la procesión, precedida de danzarines, caballitos y músicas. ()Entre la campana y el coro se ha entablado un diálogo de voces de bronce. En el camino, la estampa de la procesión pueblerina, con sus gigantes banderas de damasco, de diferentes colores que ondean al viento.

Unos pequeños monstruos trotan delante del cortejo. Se internan en los bancales, tornan a formar en la comitiva, correteando como caballos. Monstruosos caballos de cartón, en cuyo tronco va empotrado un jovenzuelo con turbantes de vistosos colorines, de tal suerte, que el jinete le presta al caballo sus pies ligeros para trotar y galopar.

()Hila la gaita moruna un complicado motivo, sobre un fondo redoblante, y a su son bailan incesantemente las “danzas de labradores” y de los “gitanitos”.

El sol dorado de la mañana clara ilumina ésta estampa magnífica.

Las labradoras, ataviadas con pomposas faldas de aquella vieja seda valenciana, rameada y florida del siglo XVIII, mantones de primorosos e insignes bordados, danzan, danzan primorosamente, en giros complicados en torno a un joven pastor, que sigue la danza vestido de zaragüelles y corta chaquetilla negra.¡Y estos “gitanillos y gitanillas! Difícilmente podrá encontrarse en una danza un encanto tan sugestivo () como el que nos ofrecen con sus gallardos movimientos estos adolescentes, vestidos con faldellines de seda, y estas muchachas, cuyas faldas y pañalones son un alardes de suntuosidad decorativa. Rebullir de faldas y enaguas crujientes en las danzas, tan puras y limpias como las medias y las alpargatas blancas de las danzarinas que las ejecutan.

¡Agiles danzarines! Incansables.

El pueblo marcha jubiloso a la montaña de los prodigios.()

Mas he aquí que la comitiva hace alto. Un grito desgarrador, imponente ()resuena en las hondonadas.() El demonio en persona ha surgido de las duras entrañas de las rocas. Su figura gigante se destaca sobre un roquedal, recortada en el abismo. Truenos formidables, llamaradas inmensas han acompañado la aparición súbita del diablo. Truenos y estampidos que retumban, con fragor de tempestad.() Corona su cabeza con un casco que reproduce los salientes y roquedales del monte sagrado. Su atavío guerrero está pintado de horrorosos monstruos. Sapos y culebras, lagartos y salamandras penden de sus negros brazos y trepan por la cota. Una enorme serpiente vomita fuego a la altura del pecho del rey tenebroso del Averno.()

En la siniestra mano lleva un escudo, con armas de muerte en la rodela, y blande con la diestra un gigante cohete, surtidor de fuego infernal.

El diablo comienza su loa en romance:

“¿Dónde vas pueblo insensato?”

Nuevos truenos ensordecedores; llamaradas y el humo lo envuelven. El “pueblo insensato” excitado por el humo de la pólvora que un campesino arroja a puñados sobre un brasero encendido continuamente acoge el primer verso del diablo con una rechifla de veinticuatro mil gritos. Pero el diablo, enfurecido, presa de su infernal cólera, no cesa en sus insultos. Promete la felicidad en la tierra a cuantos le sigan. Canta a la vida y al placer en muy malos versos. Maldice a la Virgen (). Dardos emponzoñados lanza contra el cielo y sus habitantes por la boca. ¡Grandeza magnífica la de este representante del espíritu del mal en su sublime rebeldía! ()

Satán invoca a las furias infernales, a las salamandras, a los dragones, a las serpientes, a los demonios todos de los ejércitos del mal, para que aniquilen a la insensata multitud. Se retuerce y vocifera. Torna a blasfemar de manera harto casuística y hasta teológica sin palabras gruesas...


Alardo Prats y Beltrán
1929. Tres días con los endemoniados. Alta Fulla, Barcelona

Sargantanes



On paren el paisatges de sargantanes, de pedres sobre pedres i argilagues; o l'oceànica remor palpejant fent timba. On paren ara que els estels han caigut sobre rodes de dents i els polvoritzen per fer-ne púrpura per cobrir imitacions? Si el hereus del sílex, alquimistes del bronze passats a ferrers treballen fent cadenes de llum a brutes fàbriques.

Però el futur esdevindrà, segurament, de les argilagues, i l'heura desfarà els marges impossibles que abracen les muntanyes i el taperot serà testimoni de nous cicles de pluges i ni la remor romandrà en la difosa infinitat.

Assegurat que no estigues consumint una imitació de vida, constata que no moriràs per viure. Sucumbeix a l'ànsia irrefrenable que mou la vida. Amunt, al terrat, obri les ales que les engolfes algú deixà, invàlides, i vola sobre possibles edens de llibertat, escapa de la proveta al vent.

Ritus de renovació a les flames, pell d'ovella per a l'onso i dimonis capgirant la nit!

Javier Sebastià Redó